Bajo un Cielo Púrpura

Montserrat Rico Gongora: «Devem molt a la convivència entre cultures»

Josué García

Motserrat Rico Gongora, amiga i col•laboradora d’aquesta Fundació acaba de publicar “Bajo un cielo Púrpura”. El diari El Punt del Barcelonès Nord, publica avui dimarts 4 de gener, una entrevista amb aquesta autora llefianenca, que prèviament ha publicat “Cartas a Lucrecia” (2000) i el llibre infantil “Un pingüino a la deriva” . Amb aquesta última obra, explica el moment històric que es va viure a Badalona a finals del segle XV.

.En la seva segona novel·la, Badalona esdevé un escenari històric fonamental.

-«La novel·la té tres parts que corresponen a tres diaris en primera persona, el d’un musulumà, el d’un jueu i el d’un cristià. Badalona és protagonista en el desenllaç de la història, al monestir de Sant Jeroni de la Murtra els dies en què els Reis Catòlics van rebre Colom. Després de moltes investigacions arribo a la conclusió que tot el dispositiu diplomàtic amb el Sant Pare que té lloc en el moment que es dóna la notícia als Reis Catòlics necessàriament es va haver de fer des de Badalona.»

– I Florència i Antequera?

– «Hi ha certes ciutats que al llarg de la meva vida m’han captivat. Una és Granada, una altra és Florència i una altra és Badalona, perquè aquí hi he nascut, hi he crescut i hi he somniat. Aquesta és una història d’amistat i compromís, i aquestes històries s’han de donar en llocs on hi ha una fricció, en una zona frontera com Antequera, un punt estratègic que obria les portes al regne de Granada. Era un lloc simbòlic i per això la novel·la comença aquí.»

– Bajo un cielo púrpura apareix publicada ara, però estava escrita des de fa temps.

– «La novel·la està escrita des de fa cinc anys. S’havia de publicar el 2002. Havia de signar el contracte amb Plaza y Janés la setmana de l’atemptat a les Torres Bessones però certs compromisos d’índole verbal i moral no es van complir i vaig haver de tornar a buscar editor.»

– Perquè s’ha especialitzat en novel·la històrica?

– «Suposo que és perquè em van avorrir molt més les pel·lícules sobre el futur que sobre el passat [riu]. Però sota la novel·la històrica s’amaguen coses que de vegades tenen poc de novel·la històrica, com novel·lar la vida d’un personatge històric. Jo no faig això. Jo narro part de la història com a punt de referència. Invento personat ges anònims i els col·loco en escenaris reals. La literatura és un art i cal diferenciar entre la literatura i la història. Els meus personatges són de ficció, independentment de l’escenari en què es troben. No es tracta de fer història.»

– Vostè relata la convivència entre musulmans, jueus i cristians fa 700 anys. Hi ha algun paral·lelisme amb la situació d’ara?

– «Sempre m’ha atret la convivència entre cristians, jueus i musulmans, perquè devem molt en el nostre dia a dia a aquesta convivència entre cultures cinc segles anys després. Va ser un exemple de convivència i tolerància a tot el món. Però quan vaig acabar aquesta novel·la no hi havia tants immigrants com ara. El llibre ha agafat un protagonisme excepcional en tres o quatre anys que jo no esperava. Si els immigrants se senten acollits, la religió serà secundària, perquè vivim en un estat laic i cal diferenciar la religió i el sentiment de nacionalisme.»

– Viu vostè a Llefià, una mostra d’aquesta convivència de què parlàvem.

– «El problema és amb les persones intolerants, al marge de religions, cultures i colors de pell. Jo he volgut ensenyar a les generacions d’ara que va ser possible la convivència i que per sobre de tot hi ha la bona voluntat de les persones.»

– En què està treballant ara?

– «Tinc dues novel·les més escrites i la meva intenció és fer una novel·la de cada un dels segles de l’edat moderna. Cartas a Lucrecia (2000) està ambientada en el segle XVIII i aquesta ho està entre els segles XV i XVI. Les dos altres novel·les que estan acabades estan ambientades al segle XX i XIX, segle del qual estic molt enamorada. Ara vull començar una altra obra ambientada al segle XVII.