Població: 24.390.000

Moneda: Bolívar

Extensió: 916.445 km²

En cada emigrant català a qualsevol punt d´Amèrica hi ha hagut, des de sempre, en el més fons del seu pensament i en les entranyes dels seus sentiments, un propòsit molt noble que es transforma, en arribar a les noves terres, en un acte de llibertat, d´incorporació, d´assimilació, davant l´encontre de comunitats molt pròximes, de paisatges i realitats insospitades i, sobretot, d´un horitzó de perspectives vitals pel desenvolupament de qualsevol persona. Es diria que hi ha un sentiment d´afinitat fins convertir-se en agermanament; fet, aquest, de difícil valoració.

Aquestes reaccions humanes són visibles, sobre tot en els emigrants de sempre i en aquells que han de “refugiar-se” a la força. Hi ha, doncs, un estat d´enamorament amb les Amèriques des de Catalunya. És per això, que des d´aquestes planes de la “Fundació Catalunya-Amèrica. Sant Jeroni de la Murtra”, intentarem veure, si no de manera exhaustiva, sí al menys mencionant-ho, aquella important petjada que han deixat i que continua tenint la presència de catalans a Veneçuela.

Els inicis

Amb una emigració procedent de la Península Ibèrica comparativament molt escassa, durant el s. XVI la història no registra cap nom català en tota l'extensió de l'actual Veneçuela. En el s. XVII consta l'extraordinària acció de Joan Orpí, nascut a Piera (Anoia), el darrer conqueridor que l'any 1638, a l'orient del país, fundaria a l'Estat d'Anzoategui, la ciutat de Barcelona, actualment la més important de les nombroses poblacions que duen el nom de la  capital de Catalunya.

Ja a finals del s. XVIII, el nombre de catalans a Veneçuela deuria de ser respectable, com ho acrediten els documents de comerciants, mariners i gent de diferents oficis, particularment a la part oriental del país.

Així doncs, podem trobar noms com el de Tomàs de Ponts, el qual va fundar diverses poblacions i va treballar per evitar l´extermini dels esclaus amotinats l'any 1733. Una figura de gran relleu fou el Bisbe de Caracas, Marià Martí i Estadella (1719-1792), el qual va realitzar una minuciosa visita a tota la diòcesi, des de 1772 a 1784, de la qual va deixar escrit un valuossísim inventari en set volums, publicats en la seva totalitat, que constitueixen un testimoni únic d'un país americà.

El decret de Carles III sobre el lliure comerç (1778) va contribuir a incrementar la presència catalana a Veneçuela. Ja el 1811, un moviment de protesta contra el moviment d'independència fou conegut com “Revuelta de los Catalanes”; la majoria dels que hi van participar eren comerciants i gent de la mar. Un bon exponent dels navegants catalans que s´establiren a Veneçuela és Ignasi Baralt i Torres (1748-1805), el qual, dedicat a la carrera d'Índies s´establí a Maracaibo, constituint una família i fundant negocis fins aconseguir una gran fortuna i assumint càrrecs de representació social.

Miquel Biada i Bunyol (1789-1848), de Mataró, va residir bastant de temps a Maracaibo, abans de traslladar-se a Cuba, on va fer una gran fortuna. De tornada a Catalunya fou el principal impulsador del ferrocarril Barcelona-Mataró, el primer d'Espanya, inaugurat el 1848.

Guerra d´Emancipació

Durant els primers anys de la Guerra d'Emancipació, tingué un paper decisiu el gironí Narcís Coll i Prat (1754-1822), arquebisbe de Caracas entre els anys 1810-1816, en ple règim de la Primera República i en el període conegut com “Guerra a Muerte”. Morí a la península i per voluntat testamentària del finat, el seu cos fou sepultat a l'Església Metropolitana de Caracas i el seu retrat figura entre els de les grans figures de la independència veneçolana.

Consumada l'emancipació de Veneçuela, la República dictà l'expulsió de ciutadans espanyols; l'ordre afecta a un bon nombre de catalans, però ben aviat començaria de nou l´emigració des de Catalunya i es tornarien a trobar molts cognoms catalans en l'àmbit nacional.

És sabut que cap a l'any 1877, per tal de modernitzar l'indústria tèxtil veneçolana, es van contractar diversos catalans entre els quals figuren: Josep Sabatés, Manuel Villar, Jacint Martí i Pere Mombardó, entre d'altres.

El s. XX

Durant el segle XX es troben noms notables com el del sacerdot Jaume Surià i Vendrell (1882-1965), el qual després de regentar durant molts anys una parròquia a La Guainía, rebé l'encàrrec d'ordenar i catalogar l'arxiu de l'Arquebisbat de Caracas, tasca a la que es va dedicar durant dotze anys. També cal mencionar a Fèlix Cardona (1903-1982), excepcional explorador del territori de Veneçuela, descobridor de la cascada de Curún Merú, en el riu Churún, la més alta del món (més de 100 m. de caiguda vertical), i que posteriorment s'anomenaria “Salto Angel”, en record del pilot nord-americà James Ángel, que la va sobrevolar per primera vegada per encàrrec del mateix Cardona. A més, Cardona descobrí quatre dialectes indígenes a la Guainía veneçolana.

En l'etapa posterior a la guerra civil espanyola (1936-1939), es produí l'emigració més important de tota la història de Catalunya. Un bon nombre d'exiliats catalans s'establiren a Veneçuela. La característica més significativa d'aquests emigrants és que es tractava de famílies senceres que cercaven pàtria, fet que contrasta amb el caràcter més aviat persistent dels emigrants dels segles precedents, els quals cercaven individualment el progrés personal, nous panorames de vida i llibertat.

L'emigració de 1939 aportà un nombre molt divers de professionals. Cal assenyalar, entre d'altres, la presència dels geògrafs Pau Vila (1881-1980) i Marc Aureli Vila (1908), impulsadors i creadors de les escoles geogràfiques de Catalunya, Colòmbia i Veneçuela; Carles Pi i Sunyer (1918), ministre de treball, exconseller del govern català, president del Consell Nacional de Catalunya a l'exili i exalcalde de Barcelona, el qual estudià, també, alguns herois de la independència veneçolana. Morí a Caracas però el 1980 les seves despulles foren traslladades a Barcelona. Va ser enterrat amb honors d´alcalde.

També s'exiliaria a Veneçuela l'erudit Pere Grases (1909), secretari particular de Carles Pi i Sunyer, fundador i catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat Central de Veneçuela l'any 1946, i gran especialista en la figura del poeta i filòleg veneçolà Andrés Bello.

Cal remarcar també la presència a Veneçuela de l'escultor Ernest Maragall (1903-1991), fill del poeta Joan Maragall, el qual va ser contractat com a professor de modelatge per l'Escola de Belles Arts de Caracas. Allí realitzà un monument robust i estàtic “El llano, Los Andes, El Orinoco i El Caribe”, per a la font Monumental de Veneçuela, a més dels relleus de les lluites de Carabobo, Pichincha, Boyacà i Ayacucho pel “Paseo de los Próceres de Caracas”, i també el retrat de Bernardo O'Higgins.

Avui dia la comunitat de residents catalans a Veneçuela, amb una bona representació d´estament i professionals, treballa per a continuar la tradició d´aquells catalans insignes en terres americanes, gràcies a la voluntat de comprensió de les terres que els acolliren i on continuen residint.

Són molts més els que es podrien anomenar en aquestes línees. Sempre queden entre línees aquells que d'una manera callada i anònima han “fet les Amèriques” ja sigui legalment o ilegalment, com succeïa aquells primers anys posteriors al descobriment, quan, encara que no de manera explícita, se'ls tenia prohibit d'embarcar als catalano-aragonesos per part de la corona de Castella; i els catalans que aconseguien viatjar, ho feren, però castellanitzant el seu nom com és el cas del fundador de la Nueva Barcelona, el qual anomenant-se originalment Joan Orpí i del Pou es va embarcar amb el nom fals de Gregorio Izquierdo.

Sigui aquest, un petit recorregut per la història de la presència catalana a Veneçuela, que gràcies a ella, ha contribuït a enriquir els vincles culturals i humans entre Catalunya i aquest país germà del nord-est d'Amèrica del Sud.