Població: 4.000.000

Moneda: Dólar

Extensió: 8.897 km²

L’escassa presència catalana a l'illa durant els primers segles s'ha d'emmarcar dins la particular situació deficitària que tingué a l'illa la població blanca, que preferia les destinacions continentals. Al segle XVIII, els privilegis atorgats a la Reial Companyia de Comerç de Barcelona (1756) fomentaren les primeres relacions organitzades entre Catalunya i Puerto Rico, on s'establiren les factories i els representants de la companyia entre altres, Pau Puig-uriguer i Quintana, Martí Campderrós i Agustí Antoni Valldejuli. Vinculats a l'administració colonial, trobem els eclesiàstics Marià Martí i Estadella, bisbe a San Juan durant cinc anys. Entre els militars es destaquen Francesc Oller i Ferrer, metge que participà activament en la campanya de vacunació de la verola, que contribuí a introduir aquesta mesura preventiva en totes les Antilles, i l’enginyer Ignasi Mascaró i Homar, autor de nombroses fortificacions. Durant el segle XIX, la presència catalana augmentà significativament, afavorida per les reformes borbòniques del segle anterior i pel procés d independència de les repúbliques americanes. De bon començament, la presència catalana es caracteritza per un fort component comercial, amb vincles ferms amb el comerç ultramarí i la possibilitat de fer fortuna. Provinent principalment de la costa catalana, aquesta emigració es dirigí a les principals zones econòmiques del país i donà lloc al fenomen típic d'emigració en cadena. Els catalans s'establiren en cases comercials de familiars i amics, molt sovint reclamats per ells mateixos, i més tard obriren negocis propis, o també arribaren per substituir els qui retornaven a Catalunya, després d'haver-se enriquit. Es ben propi de la relació catalano-americana el significatiu fenomen de l’indiano o americano, del qual són exemples il·lustres Francesc Julià Palmeta o Agustí Amell i Milà. El nucli més significatiu, que diversificà les seves inversions, arribà a controlar l'economia i es vinculà amb les més altes esferes burocràtiques i administratives de l'illa, com en el cas dels Font, Amell, Pica, Plaja, Joaquim Masferrer, Juli E. Prats. Malgrat la preeminència qualitativa i quantitativa d'aquest grup, hi ha, d'altra banda, el contingent militar, amb Joan Prim i Prats o Lluís Quijano i Font, que el 1865 instal·là l'enllumenat públic a la ciutat de Ponce; o Gabriel Baldrich i Palau i Eulogi Despujol i Dussay. La presència catalana també prengué relleu en tots els àmbits de la vida cultural i religiosa de l'illa, i són nombrosos els cognoms catalans que s'hi han perpetuat. En el camp de les ciències, cal parlar dels metges Lluís Oms i Puig i Josep M. d'Espaillat, que a principis de segle fundà l'Escola de Medicina; en el de la religió, Jaume Agustí Milà i Gil Esteve i Tomàs; entre els músics, Fèlix Astol i Artés, que el 1852 arranjà la música de la composició que esdevingué himne nacional de Puerto Rico, o Josep Agulló i Prats, al voltant del qual sorgí una nova cultura musical. També hi ha periodistes i advocats, com és ara Josep Cuchí i Espinós, Eugeni Sánchez de Fuentes, Josep Abad, fundador del diari La Provincia, o, en les arts plàstiques, el pintor Bartomeu Brau i Martí, pare del que fou considerat fundador de la literatura i la historiografia porto-riquenya, Salvador Brau. També la toponímia del país recorda la importància d'aquesta presència catalana, en la fundació de les ciutats de Barcelona i Barceloneta, o el barri de Montserrate a la ciutat d'Arecibo. A partir de 1898, amb l'annexió de l'illa a la sobirania nord-americana, el flux migratori descendí considerablement. El segle XX, entre 1920 i 1925, el carmelità Elies Sendra fundà els primers assentaments d'aquest orde. Ja el 1939, s'hi instal·là, fruit de èxode provocat per la Guerra Civil Espanyola, l'escriptora Zenòbia Camprubí i Aymar, casada amb el poeta Juan Ramón Jiménez. Malgrat la mancança d'institucions, revistes o entitats fundades per catalans, Puerto Rico acull en aquest segle un dels noms més significatius de la cultura musical universal del nostre temps, el català fill de mare porto-riquenya Pau Casals i Defilló, que el 1956 escollí l'illa per  fixar-hi la residència. Per iniciativa seva, el 1957 es celebrà per primera vegada el Festival Casals, al Teatre de la Universitat de San Juan de Puerto Rico. Dirigit per ell mateix en els primers anys, es convertí en una institució essencialment educativa que englobà el Conservatori de Música, fundat pel mestre el 1959, i l'Orquestra Simfònica de Puerto Rico (1957). Després d'uns anys en que decaigué la seva activitat i significació, a partir de 1985 es tornà a revitalitzar. Actualment se celebra a la seu del Centre de Belles Arts, a la capital porto-riquenya, durant el mes de juny, amb activitats paral·leles a les ciutats d'Arecibo, Humacao, Mayagüez, Ponce i San Germán.Activitats que queden arxivades al Museu Pau Casals, ubicat a la plaça de San José, de San Juan, que conté nombrosos objectes i records que va llegar al poble porto-riqueny. Entre d'altres, guarda manuscrits, fotografies, instruments musicals i una col·lecció important de cintes magnetovideofòniques dels concerts del festival. Actualment hi ha dues entitats pròpiament catalanes que demostren la força d'aquesta comunitat, el Casal Català i la Comunitat Catalana.