Quan Cristòfol Colom va emprendre el segon viatge a Amèrica, el 25 de setembre de 1493, l’acompanyaren, entre d’altres eclesiàstics, un frare jerònim anomenat Ramon Pané. Pané era un llec, “de molt de cel i poca instrucció”. Ell mateix es qualifica de “pobre ermità”, el Pare Las Casas diu que era un “home senzill i de bona intenció”.

Pané va residir un any a la comarca de Macorix de Abajo, subjecte a la senyoria de Guavaoconel. Allà aprengué la llengua que es parlava (una de les tres de l’illa d’Haití sent així el primer predicador de l’evangeli en el nou món. Posteriorment es traslladà a la Vega Real, senyoriu del cacic Guarionex, allà va adquirir la llengua més general de l’illa i continuà el seu apostolat. Va residir dos anys, fins que un cop fracassada la conversió d’aquest cacic i de la seva família, va anar a buscar un altre senyor influent anomenat Maviatue. En aquell temps, ocupava el govern de l’Espanyola “el adelantado” don Bartolomé Colom, lloctinent del seu germà Cristòfol que retornà a Castella. Això ens  porta als últims mesos de 1497 o a primers de 1498.

La data certa més recent que disposem de Frare Ramon Pané és de 1502, perquè a l’abril d’aquell mateix any el llicenciat Bartolomé de Las Casas arribà a l’Espanyola on el conegué i tractar amb ell.

Per ordre de l’almirall, el bon frare, inquirí tot el que va saber dels rituals, religió i antiguitats dels indis, escrivint-ho en una “Relación”, que és el primer document etnogràfic d’Amèrica. Les llargues cites que d’aquesta obra va fer Las Casas, garantitzant l’autenticitat de l’obra del jeroni ermità. També fou aprofitada per Pere Màrtir d’Angleria (dècades o epístul·les) i pel Trevisari.

No obstant, aquest manuscrit de Pané no s’ha trobat. Segurament se l’emportà Colom a Espanya el 1498 i per aquesta raó el seu fill Fernando el va incloure sencer en el capítol 61 de la “Historia del almirante don Cristobal Colón”, però aquest manuscrit de Fernando Colón tampoc s’ha trobat des d’aleshores. Per sort Alfonso Ulloa el va traduir a l’Italià i s’imprimí a Venècia l’any 1571. La versió italiana conté íntegrament el llibre de Pané en una traducció no molt bona, però que per sort salvà el text.

El professor cubà José Juan Arrom el va traduir novament de l’italià (1974), amb una edició mexicana molt interessant que millora el text i el va fa més assequible als lectors interessats. La traducció la va fer sobre la primera edició italiana al 1571.

Una identitat clarificada

Un problema que no ha estat resolt fins ara és el de l’identitat d’aquest frare. El mateix nom exacte de Pané és dubtós. El més probable és que s’anomenés Ramon Pané o Paner, però algun autor com Monte y Tejada l’anomenà Pons, posteriorment Ulloa ( 1930 ) l’identificà com a Ramon Pons del Priorat agustiniano de Santa Maria de Ullà (Baix Empordà).

Nicolau d’Olwer creu que seria més correcte Paner i acceptà la forma més generalment transcrita de Pané.

Augusto Panyella ha deixat clar que una de les raons per a no confondre a Ramon Pané amb Ramon Pons és el testimoni del propi frare que a la primera pàgina del seu text es defineix com  “pobre ermità de l’ordre de San Jeroni”.

Cal dir que el nom “ermità” pot resultar ambigu si hom no coneix l’ordre jerònima. El Papa Gregori XI fou que restablí l’ordre concedint-los la regla de Sant Agustí “perquè afirmareu que teníeu especial devoció al Senyor San Jeroni, confessor i doctor de l’església, el qual primerament visqué a l’erm de la vida eremita i solitària i després visqué al monestir amb frares, i desitgeu ser anomenats sota el seu cognom i tenir el seu títol i nom sants…1 Per aquesta raó el nou ordre monàstic es dirà de frares o ermitans de San Jeroni.

Per altre banda sembla evident que Frare Ramon era català en primer lloc del seu cognom i en segon lloc pel testimoni del pare Las Casas, que el defineix: “com a persona que no parla del tot bé la nostra llengua castellana com fos català de nació”.

Si el frare Ramon era ermità de San Jeroni i català sols podia procedir de dos monestirs un d’ells ja desaparegut i l’altre encara d’empeus: San Jeroni de la Vall D’Hebron o San Jeroni de la Murtra.

Les dues comunitats jeronimes tenien, naturalment, moltes connexions volent inclòs haver-se unit però les clàusules fundacionals ho impediren. La comunitat més vinculada als Reis Catòlics i a Colom fou indubtablement la de la Murtra.

La hipòtesi, per tant, flueix amb molta congruència: Ramon Pané era un frare llec de la comunitat de la Murtra. Quan a l’abril de 1493 els Reis Catòlics eren allà, reberen a Cristòfol Colom, l’Almirall degué conèixer aquell frare, famós molt probablement per la seva sapiència, el seu amor per les plantes i les seves aplicacions medicinals.

No seria impossible que Colom ja l’hagués conegut prèviament en l’anterior estància que va fer a la Murtra amb els Reis Catòlics abans del Descobriment. També és possible que el frare Pere Benejam, frare de la Murtra i conseller dels Reis, hagués influït en el seu enrolament en el segon viatge de l’aventura colombina.

Hi ha encara un altre possibilitat, i és que Pané no fos cognom, sinó tan sols un mot. Per exemple, Frare Llorens, germà llec, que havia estat conseller del rei Joan II, era conegut vulgarment com “l’hospitalari” i el Frare Pere Arnau era també conegut per Pere “Forner” perquè era qui feia aquest ofici a la comunitat.

El nom de Pané -cistella de pa- no podia al·ludir a algun cistell que aquest frare feia servir per recollir las seves mostres de plantes? O, no seria cisteller d’ofici?

Desgraciadament, la crònica del monestir d’aquells anys es va perdre, però la hipòtesi sembla plenament congruent. Un humil frare d’aquest convent català, que ni tan sols estava ordenat, va arribar a ser el primer evangelitzador i etnòleg del Nou Món.