Dos grans poetes coetanis recordats a Bucarest

Mihai Eminescu (1850-1889), considerat un dels màxims poetes romanesos contemporanis i Mossèn Jacint Verdaguer (1845-1902) el príncep dels poetes catalans, han estat recordats en el decurs de la Vª Orele Europene Ale Romaniei (cinquena Hora Europea a Romania) celebrada el passat 7 de desembre, a l’Acadèmia de Música de Bucarest.

L’acte va comptar amb el suport de la Societat Rumano-Catalana “Ramon Llull”, la Fundació Catalunya-Amèrica (Sales Ramon Pané), el Museu Verdaguer (Vil·la Joana-Vallvidrera) i la Comissió de Lectorats de la Generalitat de Catalunya.

En el decurs del col·loqui es van establir paral·lelismes entre la vida i obra d’ambdós poetes. Es va posar de relleu com Verdaguer i Eminescu tenen en comú, entre d’altres trets, el seu origen rural, el seu caràcter en bona part autodidacta, la seva exquisida sensibilitat, la riquesa del seu vocabulari, que els fa figures senyeres en les seves respectives llengües, i unes vides amb episodis d’incomprensions que encara van fer acréixer més la seva popularitat.

Ambdós conrearen la bellesa de la llibertat. Tant Eminescu com Verdaguer són encara ben vius en els seus respectius països i les seves composicions sovint cantades. Malgrat que Eminescu no és recordat especialment com un poeta religiós com Verdaguer, té composicions de gran profunditat dedicades a  la Mare de Déu i també algunes pregàries.

Poetes per a ser cantats

L’acte va començar amb un concert de guitarra a càrrec de Laura Cionega i Silviu Stoica que interpretaren “Estudi per a dues guitarres” del compositor català V. Pujol i “Mig duo” del romanès F. Carulli. Seguí la soprano Elena Dediu que, acompanyada per la pianista Lavinia Coman, va interpretar “Per sobre dels cims” d’Eminescu, amb música de C. Petra Basacopol, “Ocellets somnolents” també del poeta romanès, amb música de Gh. Dima i les verdaguerianes “La filadora” i “Sota l’ombreta”, cançons populars catalanes.

Va posar el punt final el grup coral “Melos” que va interpretar “Per què et bresses bosc?” (Lletra M. Eminescu i música de G. Scheletti), “Enmig del bosc espès” (Eminescu/P. Constantinescu) i el “Virolai” (Verdaguer/Rodoreda).

Va seguir el col·loqui amb la participació com a convidats especials de la professora Corina Popescu, lectora universitària i investigadora a l’Institut d’Història i Literatura G. Calinescu de Bucarest, el Dr. Jaume Aymar, degà de la Facultat d’Història de las Universitas Albertianas de Barcelona i el periodista Mauricio Chinchilla, representant de la Fundació Catalunya-Amèrica.

En el marc del col·loqui, moderat per la professora Lavinia Coman, un grup d’alumnes de català de la Universitat de Bucarest van llegir versos d’Eminescu i Verdaguer, en català i en romanès, dues llengües també germanes en el seu origen i amb moltes paraules comunes.

La visió lliure del somni

La professora Corina Popescu digué que havia estat una veritable sorpresa la proposta d’aquell encontre i va subratllar que un dels principis de l’obra d’Eminescu és l’exposició lliure del somni. Digué que en aquest poeta la paraula “somni” s’hauria de poder traduir per “visió”: “l’artista ha tingut la visió del paradís, ell a voltes descrivia una mar de somnis i d’altres un ramat de bens, però malgrat tot s’adonava que en aquests espais no hi havia la veritat, sinó que aquesta es trobava més enllà”.

Va afegir que els anys seixanta se subratllava la predil·lecció d’Eminescu per les antinòmies, però que les noves  generacions d’estudiosos subratllen més la voluntat del poeta de resoldre els contrastos per una unitat: l’ideal. “En aquest sentit, l’heroi, el revolucionari, el creador, l’artista, el mag, tenen la pretensió de comprendre l’univers i es recorden de l’existència d’un món ideal i busquem com arribar-hi. Personifiquen la rebel·lió i la voluntat de revoltar l’ordre existent, sempre tenint com a principi el somni, entès com aquesta visió de l’ideal”.

Segons la professora Popescu “en clau sociològica en Eminescu hi ha la fascinació per la filosofia oriental i la salvació de l’ànima en clau cristiana”.  Eminescu a semblança de Verdaguer tampoc no havia vist mai el mar però va deixar dit que quan moris volia ser enterrat en un bosc prop del mar des del qual pogués escoltar la remor de les onades.

El professor Aymar va dir que poetes com Verdaguer o Eminescu, han contribuït i encara contribueixen a la pau perquè, ambdós van conrear la bellesa i aquesta té la virtualitat de serenor, d’assossegar, de llimar aspreses i esdevé punt d’encontre entre persones i entre pobles. Va afegir que el poble havia copsat la grandesa de Verdaguer, altrament no s’explicaria l’extraordinària manifestació de dol popular que va representar el seu enterrament on assistiren 300.000 persones. Els carrers de Barcelona no havien vist ni han vist mal una manifestació de dol semblant.

Va explicar aquesta popularitat perquè Jacint Verdaguer havia sintonitzat amb la sensibilitat de la gent i aquesta sintonia havia estat possible mercès a l’extraordinària divulgació de la seva obra. Així, per exemple de l’Oda a Barcelona, l’Alcalde de la Ciutat, Francesc de Paula Rius i Taulet, en va ordenar un tiratge de 100.000 exemplars amb motiu de l’Exposició Uni-versal del 1888. Aleshores Barcelona tenia uns 270.000 habitants, això vol dir que com a mínim hi podia haver un exemplar de l’Oda a cada casa. Va dir que l’oda va ser traduïda, entre d’altres llengües, al castellà, al francès, a l’italià, a l’anglès, a l’alemany i també al romanès per part de Josep Duap.

Més enllà d’Europa

El periodista Mauricio Chinchilla, en el decurs de la seva intervenció va remarcar que els poetes el que fan és cercar incansablement. En Verdaguer la seva recerca es reflecteix en totes les seves obres, tant en les més religioses com en els desesperats crits dels seus articles “En defensa pròpia”, després d’haver estat titllat de boig i d’haver-li estat suspeses les llicències per dir missa.  Afegí que “aquesta recerca no és altra que la de qualsevol home, és a dir la recerca de llibertat si no exterior a ell sí en el seu interior”.

Va dir també que, ja de jove Verdaguer deia que per veure Amèrica (símbol, en certa manera de la terra promesa) “es deixaria tallar un braç”,  i va comentar que per un pagès “el braç” és quelcom de molt important, és la força i la destresa, la vida.  Chinchilla  va dir també que el mar “és símbol de llibertat, de bellesa i d’universalitat, l’horitzó en el qual es reflectia la poesia”.

“L’Atlàntida” és el màxim poema èpic escrit per un català sobre el Nou Món. Després de l’enfonsament del mític continent, Colom es va sentir empès a anar més enllà.  Verdaguer, que s’identificava amb Colom, volia anar més enllà bo i sentir l’enyorança de la pàtria, que es confonia amb la nostàlgia del cel.

Lavinia Coman va concloure que hi ha pocs homes com Eminescu o Verdaguer per això el coneixement de la seva vida i obra resulta tan interessant sobretot pel fet de copsar que, malgrat tot, foren feliços.