La història l’explica Carlos Fuentes, un altre escriptor mexicà contemporani. Tracta del moment en què Octavio Paz arriba a Barcelona, quan havia renunciat al seu càrrec de cap de la delegació diplomàtica del seu país davant del govern d’Índia, com a protesta per la matança de tres-cents vint-i-cinc estudiants (mai s’ha determinat amb exactitud el nombre) el dos d’octubre de 1968 a la Plaça de Tlatelolco, a la Ciutat de Mèxic, per part de les forces de seguretat d’un règim “que no podia ni volia un examen de consciència, que es traduí en una debilitat mental i moral que el portà a la violència física”, segons escrivia el propi O. Paz a “Olimpiada y Tlatelolco”.

Després de la seva dimissió, O. Paz, que ja era un escriptor reconegut, inicià la seva “Vuelta” (títol d’una de les publicacions que fundà; l’altre fou “Plural”). Hi ha una carta que O. Paz va escriure al poeta francès Jean Clarence Lambert en la qual, a més de comentar la seva renúncia al càrrec diplomàtic que ostentava, assenyalava que no tenia treball i demanava als amics que veiessin la possibilitat de cercar una sortida laboral per a  la seva situació.

De ben segur va escriure també als llatinoamericans que estaven a Europa. Abans de rebre qualsevol nota, explica Fuentes que el telefonà i, a més d’oferir-li ajut moral per la valerosa actitud de protesta que havia pres, el convidà a venir a Barcelona. Així, abans d’anar a França on O. Paz continuà el seu diàleg crític amb la cultura i la poesia moderna, arribà al port de la Ciutat Comtal.

Allí l’estaven esperant, a més  de Carlos Fuentes, el xilè José Donoso, el peruà Mario Vargas Llosa i el colombià Gabriel García Márquez. Hom s’imagina l’escena i es commou ja que es tracta de la prova que Barcelona era en aquell moment un punt molt important per a la literatura llatinoamericana.  A la capital catalana vivia, segons l’expressió de Donoso, “la major quantitat d’escriptores d’Amèrica Llatina per metro quadrat”.

El segle passat, al mateix port que fa trenta anys obria les seves aigües a O. Paz, va abordar el vaixell en el qual viatjava Rubén Darío, per iniciar el seu treball com a corresponsal del diari bonaerense “La Nación”. Així, aquell a qui el 1990 se li atorgà el Premi Nobel de Literatura, continuava la tasca fundacional del nicaragüenc de rastrejar l’essència llatinoamericana, com el mexicà Alfonso Reyes, i el colombià Germán Arciniegas i tants d’altres, mitjançant el diàleg i el descobriment de l’art, la cultura i la poesia d’altres cultures.

Desconec si hi ha documents, epistolars o d’un altre gènere, sobre els dies d’O. Paz a la Ciutat Comtal. Si existeixen, seria molt atractiu revelar-los, per tot allò que poden aportar a la lletra menuda de la història de les lletres llatinoamericans i l’itinerari intel·lectual dels autors del “boom” i del “boomerang”. Sobretot si es té en compte que per aquella època,  O. Paz ja era un apostata que havia denunciat la falsificació del socialisme soviètic que progressistes europeus veien com un esperança i, a més s’havia oposat a reconèixer en la tirania castrista a Cuba el “destí” per a Amèrica Llatina.

“No hi haurà veritablement esquerra en el món –afirmava O. Paz- mentre no es torni als rigors democràtics del moviment revolucionari. Hi ha una incompatibilitat absoluta entre l’esquerra autèntica i la dictadura, ja sigui la dictadura d’un partit o la d’un home”. Això ho explicava O. Paz, malgrat que van fer el sord i, sobretot dels cops de bastó verbals que als peus i al cap intentaven donar-li els intel·lectuals que corejaven el “pensament únic” d’aquella època.

Aquestes postures d’O. Paz, la seva renúncia, la seva protesta contra els totalitarismes de qualsevol color, entraven en contradicció amb les seves demostrades simpaties, malgrat les constants declaracions de necessitat de l’intel·lectual de mantenir les distàncies amb el príncep, vers els presidents mexicans “priístas” dels darrers sexenis i amb la seva relació amb l’exmonopoli de Televisa, guardià durant molts lustres de la “dictadura perfecta” de la qual parla Vargas Llosa.

Quan es recorda una de les frases de combat d’O. Paz, “als moderns ens manca trobar una saviesa no fundada en les grans explicacions històriques sinó en el que realment vivim”, s’entén una anterior presència d’O. Paz a Barcelona, quan va assistir el juliol de 1937, al Segon Congrés d’Escriptors Antifeixistes de València. A aquest esdeveniment, en defensa de l’Espanya republicana hi assistiren Spender, Malraux, Tzara, Aragón i Ehrenburg, entre els europeus. D’Amèrica Llatina, el cubà Alejo Carpentier i el peruà César Vallejo (el d’ “Espanya, allunya de mi aquest calze”).

En una entrevista, al·ludint a la seva participació en l’esmentat esdeveniment, O. Paz recordava el paper que un català va tenir en l’elaboració del seu mapa mental: “En els meus escrits polítics hi ha, en primer terme, l’herència del segle XVIII. El meu avi era un gran lector de Voltaire i de Rousseau i aquestes foren les meves lectures gairebé a l’adolescència. Després hi hagué el marxisme però també la influència anarquista. Un dels meus primers amics, el batxillerat, va ser José Bosch, un jove anarquista català.  Influí en mi i en els meus amics. Per ell llegíem els autors anarquistes. La seva influència va ser molt saludable”.

És coneguda l’amistat d’O. Paz amb tots els grans pintors americans de la seva generació, així com les seves indagacions sobre la naturalesa mística i crítica de l’art modern (a partir de l’anàlisi de l’obra de Duchamp). D’aquí que la connexió d’O. Paz amb Barcelona s’estengui a  altres arts. Fa poc Fernando Arrabal recordava en una entrevista que durant tres anys va compartir amb O. Paz aquarterament en el grup surrealista, on estava Dalí.

Resultaria interessant una exploració de nous llaços del poeta mexicà amb Barcelona i amb Catalunya. De ben segur que hi són, ja que, com ha indicat el català Pere Guimferrer, encarregat de curar bona part de les edicions que d’O. Paz s’han fet a Espanya, el sistema que envolta l’univers creatiu d’O. Paz, sense ser “un sincretisme o una mera agregació d’elements afins però de dispar procedència” (...) està fet “d’esquerdes, de rampells, d’aguaits de diversos sistemes”.