|
|
|
El passat mes d’octubre ens vàrem trobar amb Armando de Ramón, en les Sales Ramon Pané, ala de llevant del antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra. De Ramón, xilè de nacionalitat, premi nacional d’història a Xile, ens va parlar de la “Cultura i identitat nacional: relacions culturals entre hispanoamèrica i Espanya 1850-1950”. De Ramón, en la seva intervenció va dir que el 98 va marcar una nova relació amb Amèrica perquè, caigut l’Imperi colonial, les antigues colònies van poder establir nous vincles amb Espanya, des de l’igualtat i no des de la submissió. El 98, però no ha tingut tanta ressonància a Amèrica, potser perquè en aquest any hi ha massa celebracions: cinquentenari de la Declaració dels Drets Humans, IV Centenari de la mort de Felip II, etc... I per altra banda perquè encara hi ha moltes qüestions no resoltes entre Amèrica i Espanya, de tipus econòmic, social, etc, tot i que hi ha aspectes culturals positius com el fet que el diccionari de la llengua espanyola hagi acceptat i incorporat moltes paraules d’origen americà. Però Espanya a més a més de perdre les colònies: Filipinas, Cuba, Puerto Rico i Guam, va començar a perdre també la influència cultural que havia tingut en els països americans. I aquesta era un altre tipus de guerra que havia començat molts països americans i que potser es manifestava més fort que la que s’havia donat amb les armes. Rubén Darío (Metapa, 1867 –León, 1916), nicaragüenc de nacionalitat, va ser la figura indiscutible més important que va donar Amèrica a finals del segle passat. I a més, una figura activa a Catalunya que va establir una relació molt estreta amb molts personatges del 1898. Alhora va ser un dels pares del Modernisme literari. Altra figura importat va ser Rufino José de Cuervo, colombià, que va fer una gramàtica, per tal de conservar la unitat idiomàtica en el continent americà. Hom pensava que ja que no s’havia salvat la unitat política, com a mínim que es salvés la unitat idiomàtica i cultural, que arribà a ser en aquest moments el potencial més gran que té Amèrica, afirmà De Ramón. La renaixença de l’Església a Catalunya Les Sales Ramon Pané, va comptar també amb la presència d’en Josep Maria Riera i Milà. Badaloní. Casat, pare i avi de família, dedicat molts anys al seu treball i avui vivint una jubilació ben activa. Ha contribuït al coneixement de la història de Badalona. Va treballar molt anys al costat del cronista de la ciutat, en Josep Maria Cuyàs i Tolosa. Riera va parlar dels “Eclesiàstics en la Renaixença de L’Església a Catalunya. ss. XIX-XX”. Va dir que l’Església a Catalunya, al primer terç del segle XIX, amb la Guerra del Francès, la desamortització i l’exclaustració va viure uns moments crítics però que a mitjans de segle va començar a recuperar-se. Riera Milà, va fer un recompte de com la vida monàstica va a tornar a Montserrat desprès de la dispersada del 1835. Va dir que naixia un moviment entusiasta; i el 1880 es va celebrar el mil·lenari del santuari; l’any següent s’aconsegueix que la Verge Bruna sigui la patrona del país”. Va fer referència als abats Blanch (1775-1851), Muntadas (1808-1885) i Deàs (1837-1921) que són els que revifen Montserrat. Tot seguit va parlar d’uns senys ordenadors que reorienten la vida de l’Església catalana. Segons paraules de Vicens Vives, es parla de aquest homes com “pastats amb el fang del país, que han exultat i sofert amb ell”. D’entre del clergat secular va parlar de dues figures molt importants i contrastades Sardà i Salvany i Collel Balcells. No oblidà de fer menció del “bisbe de Vic”, Josep Torras i Bages (1864-1916), qui diu que ser cristià és un gran què... Així Riera també fa menció d’un altre bisbe de Vic i que després ho seria de Barcelona, Josep Morgades (1826-1901). De ell diu que va a ser un home infatigable en refer l’Església per dintre i per fora. També es va referir a Jacint Verdaguer (1845-1902), el poeta de Catalunya. En aquells temps primaveral de la renaixença de l’Església catalana el seu geni poètic dóna veu al poble creient i ennobleix la llengua fent-la vehicle de sublims expressions; a més a més d’exaltar l’ànima religiosa del poble. D’altres personalitats eclesiàstiques fan part d’aquella “generación del 98”. Cal mencionar per exemple els monjos benedictins: Antoni M. Marcet (1878-1946), qui eleva Montserrat a la plena observància monacal; Bonaventura Ubach (1879-1960), expert biblista cofundador de l’Ecole Biblique de Jerusalem; i Gregori M. Suñol (1879-1946), liturgista i més específicament, un expert en el cant gregorià que implantà, animosament a Montserrat. Entre altres homes d’església del 98 cal destacar el jesuïta P. Ignasi Casanovas (1872-1936), molt vinculat a l’acció pastoral de Torras i Bages. Creà una biblioteca Balmes que fou un mitjà formatiu pel clergat, amb una editorial annexa. Finalment, presentà quatre preveres diocesans: Frederic Clascar (1873-1911), Josep M. Llovera (1874-1949), Lluís Carreras (1884-1955) i Carles Cardó (1884-1958), tots ells escriptors, publicistes i també convergents en l’apostolat bíblic cadascun, però, amb el seu geni específic, com el de Llovera, que té un “Tratado Elemental de Sociología Cristiana” i ensenya la disciplina en el Seminari (1919). Inspirador de la “Unió Democràtica de Catalunya”, seguí Severino Aznar en les “Semanas Sociales” d’Espanya, fou també col·laborador de “Catalunya Social”. Expertíssim en llatí i grec , ens ha deixat una versió catalana de “Confessions” de Sant Agustí, admirable i també traduccions d’Horaci, Aristòtil, Homer. Resulta alliçonador conèixer l’estol de personalitats que configuraren l’entrellat de relacions d’aquell tombant de segle, sense els quals no s’entendria la cultura contemporània. Ara que ens trobem al llindar d’un nou segle es poden extreure valuoses aportacions d’aquestes figures que ajuden a plantejar el paper que els intel·lectuals han de jugar en la societat del tercer mil·leni.
______________________________________________________________ |
