De “Viatgers de Barcelona” d’Ignasi Riera
Ollero & Ramos Editores, S.L.; pàgs: 121 a 125

Havia nascut el 1904 i va morir el 1973, pocs dies després de la mort de Salvador Allende, després del cop d’Estat del general Pinochet.

Havia estat a Catalunya el 1934, com a cònsol xilè per a afers culturals. Va ser, més tard, fonamental per als republicans vençuts pel general Franco: Neruda era aleshores a París i gràcies a ell la colla dels Benguerel, Trabal, Oliver van poder salpar cap a Xile. Allà, els exiliats catalans van seguir en contacte amb Neruda, autor de la impressionant “Oda en la muerte y resurrección de Luis Companys”.

L’any 1967, Víctor Mora (1) el va visitar a París i van estar parlant de poesia, de realisme social, de compromís polític i de gossos. Quan el jove Víctor Mora li pregunta què vol afegir, Neruda respon:

“. . .un dels dolors de la meva vida ha estat el no tornar a Espanya. No ha mancat qui, a través de la lectura dels meus llibres, hagi interpretat les meves paraules, o expressions o examen de certes èpoques espanyoles, com una manca d’amor a Espanya. No hi ha tal cosa! Si jo vaig aprendre quelcom a España, dels espanyols, va ésser aquest pregon sentit de crítica, de la seva història, de tot el que constitueix allò que és espanyol. En aquesta mateixa qualitat, moltes vegades, tractant-se d’un país tan seriós, tan aspre i tan antic, i tan fort, i tan florit, com és Espanya, en aquesta mateixa qualitat, puc jo tenir el dret, suposo, d’afalagar i de criticar, d’estar d’acord i d’estar en desacord. Jo penso: llibertat per a mi i per a tots. I no solament ho penso de cara a Espanya, sinó de cara a tots els països. Fonamentalment, el que he sentit per Espanya és una gran amor. I aquí estan els meus llibres, perquè se’ls llegeixi bé i es vegi que aquest és el meu veritable missatge.”

M’interessa fer nota com molts llatinoamericans que se senten copartíceps d’un vehicle lingüístic que ha nascut a la península Ibèrica insisteixen en la realitat d’Espanya com a unitat indiscutida, potser perquè no han hagut de canviar de llengua per mantenir els lligams de comunicació per l’estesa pell de brau.

A Confieso que he vivido hi ha referències més precises a Catalunya. . . per camí del vi i de la poesia i de la política:

“No permanecí mucho tiempo en el consulado de Buenos Aires. Al comenzar 1934 fui trasladado con el mismo cargo a Barcelona. Don Tulio Maqueira era mi jefe, es decir, cónsul general de Chile en España. Fue, por cierto, el más cumplido funcionario del servicio consular chileno que he conocido. Un hombre muy severo, con fama de huraño, que conmigo fue extraordinariamente bondadoso, comprensivo y cordial.

Descubrió rápidamente don Tulio Maqueira que yo restaba y multiplicaba con grandes tropiezos, y que no sabía dividir (nunca ha podido aprenderlo). Entonces me dijo:

- Pablo, usted debe vivir en Madrid, Allá está la poesía. Aquí en Barcelona están estas terribles multiplicaciones y divisiones que no le quieren a usted. Yo me basto para eso. 

Al llegar a Madrid convertido de la noche a la mañana  y por arte de birlibirloque en cónsul chileno en la caital de España, conocí a todos los amigos de García Lorca y de Alberto. Eran muchos. Naturalmente que españoles y americanos somos diferentes. Diferencia que se lleva con orgullo o con error por unos y por otros. 

Los españoles de mi generación eran más fraternales, más solidarios y más alegres que mis compañeros de América Latina.”

Ens parlarà també de “Durruti y sus catalanes, que en Barcelona combatieron como leones”, quan faci anàlisi crítica de la guerra. Volodia Teitelboim, en la seva biografia de Neruda, ens explica que España en el corazón, llibre de suport a la causa republicana i d’homenatge a l’Espanya lleial, tan important per a Neruda, va ser imprès, en plena guerra, a Montserrat: 

“España en el corazón conoció peripecias editoriales dignas de su contenido y de las circunstancias en que nació. El poeta Manuel Atolaguirre contó en una carta de 1941 cómo se hizo el libro en 1938, no lejos del estruendo de la artillería. Fue impreso en el Monasterio de Montserrat, donde los frailes tenían uno de los mejores talleres de Cataluña... Nos enteramos que cerca del Frente, en Orpi, había una fábrica de papel abandonada y decidimos ponerla a funcionar... El día en que se fabricó el papel del libro de Pablo, fueron soldados los que trabajaron en el molino. No sólo se utilizaron las materias primas que facilitó el Comisariado (papel y trapos), sino que los soldados echaron en la pasta ropas y vendajes, trofeos de guerra, una bandera enemiga y la camisa de un prisionero moro. El libro. . .fue compuesto por los soldados tipógrafos e impreso también por soldados.”

Una vegada més, haurem d’insistir en aquesta evidència: Catalunya, Barcelona, han estat conegudes i visitades perquè editaven llibres. Personatges com Carlos Barral hauran de rebre un dia el títol de veritable porta del món de les lletres, esquer i estímul a favor de qui ha acabat coneixent Catalunya “lletra a lletra”.

---