“Una mirada sobre Xile” fou la conjunció de quatre mirades femenines en un mateix lloc: aquest país llatinoamericà anomenat Xile. El passat 22 de febrer, a les Sales Ramon Pané, la Fundació Catalunya-Amèrica, organitzà una jornada que, amb el nom “Una mirada sobre Xile”, ens presentà aspectes molt diversos i complementaris de la geografia i la cultura xilenes i els seus lligams amb Catalunya.

Jaume Aymar, membre del patronat de la Fundació Catalunya-Amèrica, presentà les convidades especials: “avui quatre catalanes parlaran del Xile que porten al cor... mirades que tenen la característica comuna de néixer d’uns ulls de dona”. En la seva intervenció, recordà com el cas de l’himne nacional xilè, composat pel català Ramon Carnicer. Destacà, entre altres ponts intercontinentals, el fet que el Centre Català de Santiago de Xile llançà el 1912 la revista “Germanor”, una de les publicacions catalanes a Amèrica amb més contingut i d’una llarga durada.

La primera mirada

Eulàlia Colomer, psicòloga badalonina, oferí la mirada del viatger que per primera vegada descobreix Xile. Mitjançant un reportatge visual ens transportà fins el sud d’Amèrica, fent conèixer la gran varietat d’ecosistemes que hi conviuen. Gràcies a les imatges captades per la camera i l’ull d’ Eulàlia Colomer, vàrem conèixer els glacials blaus, les muntanyes i els deserts xilens. “Estic molt impressionada per la seva bellesa, és un país fantàstic amb uns paisatges espectaculars”. Les imatges parlaven per si soles, mentre ella, com si es tractés d’un diari de navegació, ens explicava anècdotes del viatge.  Pingüins, volcans, rostres morens i somrients, capvespres i plats típics, foren els colors que la seva mirada captà i ens ensenyà.

Joan Bardina, síntesi de dos móns

Anna Forés, doctora en pedagogia, dirigí la nostra atenció vers la figura de Joan Bardina.  Aquest pedagog i escriptor català, nasqué a Sant Boi el 1877 i visqué trenta anys a Xile, morí a Valparaíso cap a l’any 1950.  “Gran sinceritat, esperit apassionat i amor a la justícia”, són trets de la personalitat de Bardina que destacà. Bardina fou un important jurista i catedràtic universitari.  La seva vida comprèn un itinerari que de Barcelona a París i de París a Xile, país que no era el seu destí final, ja que inicialment anava a Bolívia.

A més d’impartir càtedres de lleis, col·laborà amb importants diaris. A Xile es convertí en un referent, degut principalment a la seva línia pedagògica: ell proposava modificar les classes magistrals en les quals el  professor parlava i els alumnes prenien apunts; pensava que la participació dels alumnes era el més important.  Això, vist avui un dia no sembla nou, però si retrocedim a principis de segle, era una proposta molt avançada. Joan Bardina ho deixava tot pels seus alumnes, fins i tot el seu lloc de residència. Per a ell era molt important l’aprenentatge de l’alumne, el qual havia d’arribar a ser millor que el mestre. En no voler-los portar de la mà, fou capaç de deixar els seus alumnes quan ho va creure pertinent.

A través de la mirada detinguda i estudiosa d’Anna Forés, vàrem poder apreciar com es donava en un home, Joan Bardina, la síntesi de dos móns i que el seu pas per aquests, en resten petjades que transcendeixen la vida intelectual. Així ho indica l’herència que ha deixat.

Gaudí serà vist a Xile

L’església de l’Assumpció, a la població xilena de Rancagua, és un projecte que neix a Catalunya i que florirà a Xile. Com manifestaven els ulls esperonats de la catalana Elisabet Juanola, vicepresidenta de l’Associació Gaudí de Triana, en parlar d’aquesta aportació de Gaudí a la cultura xilena.

“La seva arquitectura parteix de les evidències naturals.  Gaudí s’adonà que hi havia formes a la natura que podien reproduir-se en l’arquitectura”. Elisabet Juanola explicà com Gaudí, al principi era una persona amb poques inclinacions religioses, però que visquè un procés d’aprofundiment en la fe, paral·lel a la construcció de la Sagrada Família. Fins i tot, comentà que es vol dur a terme el procés de beatificació de l’arquitecte.

Vers el 1902, el pare Aranda, franciscà xilè, viatjà a Europa per realitzar estudis de pintura i fou aquí on conegué la Sagrada Família i en quedà impressionat. Conegué també Gaudí i es varen fer amics. De tornada a Xile, iniciaren una amistat per correspondència i fins i tot, el pare Aranda, envià un quadre de regal a Gaudí. En aquest intercanvi epistolar el franciscà li demanà que elaborés un projecte per construir una capella a Rancagua, on ell estava destinat. Gaudí contestà que en aquells moments estava dedicat de ple al treball de la Sagrada Família i que li era impossible. No obstant, li envià els plànols d’una de les capelles que s’havien de construir en el temple barceloní.  Aquesta capella es destinaria, a Rancagua, a la Verge de l’Assumpció.  En aquell moment no es recolzà el projecte potser per raons econòmiques.

Fa un parell d’anys, comentà Elisabet Juanola, ella, juntament amb d’altres catalanes que viuen a Xile, s’assabentaren d’aquest projecte i els proposaren treballar-hi. D’aquesta iniciativa nasqué la Fundació Gaudí de Triana que promou la construcció d’aquesta capella i treballa en diversos projectes, com investigar la vida i l’obra del pare Aranda. Actualment, es compta ja amb el terreny i es preveu, el 1998 col·locar la primera pedra de l’església.  A més, en el lloc on s’aixecarà la capella, hi haurà un parc que, possiblement, serà anomenat Catalunya-Amèrica.

Una mirada al cor dels xilens

Montserrat Vilà, religiosa Esclava del Sagrat Cor, ha estat missionera a Xile durant més de vint anys. Arribà a Santiago al 1967, durant la democràcia cristiana. El 1973 visqué el cop militar i la dictadura. En la seva estada a Xile exercí el magisteri i compartí la seva vida amb el poble en els sectors més pobres. Poc després d’arribar a Xile, una vegada els seus alumnes li donaren una “clase de clases de ladrones y modos de robar” i “a mi, en lloc de fer-me sentir por, em va fer adonar queho no anava allà a ensenyar ni a conquerir, sinó que hi anava a aprendre i puc dir que sí, que en vint-i-un anys he après molt d’ells”. Mentre estava a Roma preparant-se per anar a sudamèrica, mirava estadístiques i dades sobre el lloc on viuria, però arribada a la realitat el xoc fou dur perquè les dades tenien cares i noms.

Ens parlà de gent acollidora que es desviuen per atendre les visites.  Un altre “signe de vida” és la solidaritat d’aquest poble i la seva vocació de compartir sense calcular.  L’esperit de superació i una profunda espiritualitat popular foren d’altres troballes de Montserrat Vilà en els xilens del sud de Santiago.

També es trobà amb problemes com el fort grau d’alcoholisme, la baixa autoestima en els infants i els grans, els pares amb poca preparació.  Gent amb molta gana material, amb necessitat de tenir una vivenda digna. I gent, també, amb gana de Déu: d’un Déu que no fos castigador. En aquest sentit, la seva tasca, juntament amb la comunitat de missioneres que  treballaven a Santiago, fou la de propagar la imatge d’un Déu pare i just i d’una església que és família. També aconseguiren contribuir a que els nens anessin a l’escola per a les tardes i no passessin tant de temps al carrer.  Sens dubte, una mirada que conegué el cor dels xilens.