Població: 100.000.000

Moneda: Peso mexicano

Extensió: 1.958.201 km²

Els primers catalans a terres mexicanes

Abans de l’exili del 1939, el nombre de catalans residents a Mèxic era molt reduït. Als primers temps de la conquesta sabem que hi va haver Joan de Grau, veí de Toloriu (Alt Urgell), que sembla que va emportar-se al seu poble una de les filles de l’emperador Moctezuma. 

Tomàs de Casteller (Puigcedà, s.XVI – Mèxic-?), probablement va residir a Mèxic, sabem que és autor de treballs sobre els indígenes: una gramàtica i un diccionari panagasianam i una obra sobre les divinitats maies del Yucatán. 

Un altre català de medi indígena és el jesuïta Florián de Ayerbe (Tarragona- 1569-1638?), el qual fou missioner a Topia (Sierra de Tepehuanes, Mèxic), i explorador d’aquesta zona geogràfica de difícil accés, i amb moltes dificultats. Encara que no se’n coneix una obra concreta sobre el món indígena, se’l considera pioner d’aquesta regió de missions. Se sap que posteriorment treballà un quant temps a Colòmbia i que, després, tornà a Mèxic, on fou nomenat provincial.

A l’inici del segle XVII remarquen la presència de Joan Font, (1574-Mèxic 1616 ) missioner jesuïta terrassenc, autor d’un vocabulari i un catecisme en llengua tepehuana. El personatge més destacat en aquesta zona. Entrà en Tarahumara, al nord de Mèxic, a l’estat de Chihuahua, i hi restà quasi vint anys. Era valent, ja que entrà en zones indígenes a les quals tothom tenia por d’anar-hi. S’endinsà al Valle de San Pablo, lloc on ningú no es volia establir, ja que, segons els colonitzadors, els seus habitants estaven en peu de guerra permanent. És evident que la raó era per defensar el seu territori de l’ocupació forastera. El missioner, a part d’evangelitzar, fabricà arades i els ensenyà a conrear la terra i a construir sèquies per utilitzar l’aigua del riu. Fundà nombrosos pobles, el primer dels quals fou el de Zape (1604), al qual posteriorment ell mateix donà el nom de San Ignacio del Zape. Se sap que fou mort pels indis per raons religioses. 

Un altre missioner català que va anar al mateix territori de missions de la Tarahumara, encara que en una època posterior, fou Josep Tardà (Catalunya, 1645- ¿), el qual, a més de dedicar-se a la seva vocació, feia d’explorador.

Altre missioner català amb obra en aquest àmbit és Francesc Casanyes (Barcelona, 1656 – Mèxic, 1696), de l’ordre franciscà de la província de Catalunya. Es té poca informació sobre la seva tasca missionera a Mèxic. Fou engrescat pel pare Llinàs, promotor i fundador dels primers col·legis apostòlics de Propaganda Fide d’Amèrica, centres on es preparaven els missioners. Fou destinat a Querétaro el 1681, d’on anà a missions. Se sap que el mataren els indis, però no se’n sap la causa. És considera en el medi catòlic un dels primers màrtirs dels missioners dels col·legis apostòlics de les missions americanes.

Un altre missioner català, mallorquí, establert a terres americanes, fou Damià Massanet (Artà, s. XVII – Texas, 1693). Formà part dels quatre missioners sortits del Col·legi de Propaganda Fide de Querétaro que acompanyaren, el 1690, el capità Alfonso de León en l’expedició que per primer cop s’organitzà al territori de l’Estat actual de Texas. Te una obra titulada “Diario derrotero (...) de la entrada en Texas y fundación de la primera Misión entre los indios Assinai” que escriví el 1691 i està publicada a “Documentos para la Historia Eclesiástica i civil de Texas”. 

Al segle XVIII, hi descobrim dos personatges de relleu: el franciscà Juníper Serra, missioner de les missions de Sierra Gorda a Querétaro, on consolidà definitivament la penetració de la colonització fins aleshores inestable i que amb el militar Gaspar de Portolà fou un dels principals colonitzadors de l’Alta Califòrnia, que aleshores pertanyia a Nova Espanya.

Intel·lectuals, industrials i empresaris...

Al llarg del segle XIX, hi trobem Pelegrí Clavé artista pintor, nascut a Barcelona, que va ser director de l’Acadèmia de San Carlos de la ciutat de Mèxic. També Jaume Nunó, bon coneixedor del metall de bandes militars i que fou nomenat director d’una d’elles. La seva estada a Mèxic va ser curta, però el 1854 va compondre la música de l’himne nacional de Mèxic. Cal esmentar també el general Joan Prim, casat amb una mexicana, que ha deixat una empremta històrica per la gestió política que hi portà a terme, en ordenar, per pròpia iniciativa, la retirada de les forces espanyoles que el 1862 venien a reforçar l’ocupació francesa a Mèxic. El fet va merèixer un carrer molt cèntric a la capital amb el nom de Prim. El 1906 es va fundar l’Orfeó Català, la primera entitat catalana creada a Mèxic. Els principals promotors foren Enric Botey, i Guillem Ferrer i Clavé. Fins als primers anys quaranta, trobem catalans en la indústria i el comerç. Un dels que es va descatar mes fou Artur Mundet, taper de Sant Antoni de Calonge, que emprengué, entre altres negocis, la fabricació d’un refresc (el sidral mundet) que encara es ven actualment. Els germans Antoni i Joan Busqueta, terrassencs, foren fundadors d’unes manufactures tèxtils. Sobresurten també els industrials Josep i Jeroni Bertran i Cusiné. En aquella etapa anterior a l’exili són rars els catalans dedicats a professions liberals; Josep Rocabruna, violinista i director d’orquestra, arribat el 1903, i l’escriptor, traductor i assagista Felip Teixidor i Benach, amigrat el 1919. Els fills de catalans dins de la intel·lectualitat mexicana són més abundants: Josep Manuel Puig i Casauranc (1888-1939), metge, escriptor, polític i diplomàtic; Narcís Bassols (1897-1959), professor, advocat, polític i legislador: Jaume Torres Bodet (1902-1974), poeta, novel·lista, assagista, diplomàtic i director de la UNESCO; i Manuel Gual Vidal (1903-1954), advocat i catedràtic universitari. Tots quatre foren secretaris d’Educació Pública i polítics de tendència esquerrana. 

L’exili català a Mèxic.

L’exili català i republicà començà mesos després d’esclatar la Guerra Civil Espanyola. Pel juny de 1937 arribaren a Mèxic, a bord del vaixell “Mexique”, 440 nens orfes a causa de la guerra (coneguts com els nens de Morelia). La majoria procedien de València i alguns de Barcelona. El 1938 arribà un grup d’intel·lectuals que ajudaren a fundar la Casa d’Espanya (dita després El Colegio de México), institució en la qual participaven mexicans i republicans. Amb l’arribada dels exilats (1939), la fesomia de la colònia catalana va experimentar un canvi radical, tant en nombre com en activitats professionals. L’Orfeó Català obrí les portes als nouvinguts, els quals comptaren així amb una entitat per a orientar-se en un país totalment desconegut. També els serví per a crear noves associacions culturals o polítiques. Una ampla gamma de professionals s’establí a Mèxic. Els exministres Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Aiguader, Josep Tomàs i Piera i Joan Lluhí i Vallescà; els consellers de la Generalitat Miquel Santaló, Miquel Serra i Pàmies, Antoni Maria Sbert, Pere Mestres, Martí Esteve i Martí Rouret, el president del Tribunal de Cassació i de l’Audiencia de Barcelona, Josep Andreu Abelló; el procurador general Ot Duran d’Ocon; sots-secretaris del govern central Joan Casanelles i Pere Ferrer; diputats al Parlament de Catalunya com Francesc Farreras i Duran, president del Parlament a l’exili, Antoni Dot o Manuel Galès, els regidors de Barcelona Josep Escofet, Odó Hurtado, Roc Boronat, J. Gispert, A. Vilalta i Víctor Colomer; el majordom del Parlament Català, Dalmau Costa; Miquel Ferrer, secretari General de la UGT, i els dirigents de la CNT, Fidel Miró, Josep Viadiu i Joan Garcia i Oliver. 

La presència de figures polítiques tan importants fou la causa que, el 1954, s’hi fes l’elecció de Josep Tarradellas, com a president de la Generalitat de Catalunya a l’exili. Alguns s’adaptaren tot seguit a la vida mexicana, d’altres trigaren més, i no mancaren els qui no hi lligaren mai. Els qui tenien més preparació intel·lectual assoliren la ràpida integració sòcio-econòmica i van ser molt reconeguts per les institucions oficials mexicanes.

Entre les personalitats més conegudes figuren Pere Bosch i Guimpera, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Carner, Joaquim Xirau, Joan Roura i Parella i el músic Baltasar Samper. 

Els científics van tenir-hi també bon acolliment, com l’enginyer agrònom J. Ventosa i Roig, (la seva filla Conxita, bona amiga de la Fundació), i els metges no trigaren a exercir-hi la professió: Antoni Peyrí, Salvador Armendares, etc. 

Els qui tenien coneixements tèxtils, els del ram de la construcció i els de l’alimentació hi reeixiren. Els advocats tingueren més dificultats per a poder establir-s’hi. Els escriptors, els mestres d’escola, els treballadors de la branca d’dministració i altres professionals van introduir-se en el món del treball ocasional i després trobaren feina en la seva especialitat.

Entre els escriptors en català cal destacar Agustí Bartra, Pere Calders, Avel·lí Artís Gener, Vicenç Riera-Llorca, Artur Bladé i Desumvila, Anna Muria, etc.

Entre els artistes sobresurten Josep Cañas i Francesc Camps i Ribera i les promotores de la família Pecanins, Maria Teresa i Montserrat Pecamins i Aleix.

Entre els militars hi ha Vicenç i Josep Guarner i Vivancos i Enric Pérez Farràs. 

Una part reduïda de refugiats anà a ciutats com Monterrey, Puebla i Guadalajara, on arribaren a fundar un centre (1956), que va desaparèixer després, i on destacà Josep M. Murià, un fill del qual, Josep M. Murià i Rouret, ha tingut un alt càrrec polític.

Els de Puebla, sense comptar amb una seu de reunió, actuaren de manera col·lectiva. A la ciutat de Mèxic, els comunistes crearen el Casal Català, dissident molt polititzat de l’Orfeó Català, el qual és, sense dubta, la principal entitat que ha servit de nexe entre els catalans, i més enllà de la ciutat de Mèxic. La seva massa coral va tenir moltes actuacions, sobretot en el període dirigit pel mestre gironí Narcís Costa Horts. El quadre escènic ha tingut etapes diverses; durant els anys cinquanta s’hi va destacar l’actuació i la direcció de la coneguda actriu Emma Alonso de Costa. L’esbart dansaire, conduït per Ignasi Ribera, donà a conèixer el folklore català dins i fora de l’àmbit català. Les activitats culturals se succeïren d’una manera contínua. Cal destacar-ne la celebració dels Jocs Florals de la Llengua Catalana els anys 1942, 1957 i 1973. El 1969 el Centre Català els organitzà a Guadalajara. Manuel Alcàntara i Gusart fou el personatge clau de l’organització dels Jocs Florals a Mèxic i a Amèrica.

A partir de 1974 l’Orfeó Català, sota la presidència de Cèsar Pi-Sunyer i Bayo, comprà un edifici propi amb l’esforç dels seus socis. Durant l’exili es publicaren a Mèxic més de 50 revistes i butlletins en català. Cal destacar-ne les més culturals: Revista dels Catalans d’Amèrica, Lletres, Pont Blau, La Nostra Revista, La Nova Revista. El Poble Català, Portaveu de la Comunitat Catalana; Quaderns de l’Exili, i un número de la Revista de Catalunya. A Guadalajara, s’edità, durant 15 anys el Butlletí d’Informació dels Països Catalans. Les edicions de llibres i opuscles en català publicats a Mèxic des de 1939 foren 180. I entre els editors en català cal esmentar sobretot Avel·lí Artís i Bartomeu Costa Amic, aquest amb uns 50 llibres en català. La xifra màxima de catalans residents a Mèxic sembla que gira entorns dels 6.000. Actualment el nombre ha minvat molt.