Entrevista a May de Lámbarri

De caràcter independent, apassionat per la vida i “la força vital”, Manuel de Lámbarri va abandonar la carrera militar per dedicar-se de ple al món de l’art. Amic de Pío Baroja, d’Opisso, Solana i Guridi, llegia Nietzsche, admirava El Greco, Tintoretto, Rubens, Ticiano, Velàzquez, Goya... Proper als impressionistes, allunyat de Picasso, preocupat per l’expressió artística, va ser pintor a l’oli, estudiós i divulgador de l’art a través de la ràdio. És conegut especialment per les seves il·lustracions a la revista parisina Vogue que li van dar fama mundial. No obstant, els seus retrats de tipus àrabs i jueus, móns amb el quals va estar relacionat i que revelen el seu interès per aprofundir en d’altres ètnies i religions, li donen especial actualitat. Deia que el crític d’art ha de copsar la síntesi, perquè l’anàlisi, mata.

A la recerca de la síntesi

May de Lámbarri, única filla del pintor, va viure molt a prop del seu pare i és una entusiasta divulgadora de la seva obra. Recentment ha organitzat una exposició retrospectiva a Barcelona.

¿Com era Manuel de Lámbarri?

El meu pare era un ésser estrany, ple de contradiccions. Unia en el seu caràcter un primitivisme d’home de les cavernes amb una intel·ligència, una sensibilitat i una agudesa d’esperit, veritablement difícil de trobar en una mateixa persona. Per a ell no existia ni la rigidesa dels costums, ni aquella línia recta que calia recórrer sense tornar a mirar-se-la. Des de molt petit li va atraure tot allò que és nou: els invents, les descobertes i els grans viatges; si aquests estaven impregnats d’una certa dosi d’aventura, millor. Era rebel, amb un caràcter molt fort. Va intentar dotar-lo amb una formació rígida i inhumana, enviant-lo a una Acadèmia Militar de la qual va sortir per ser enviat a primera línia del front de guerra que mantenia Espanya al cor de l’Àfrica. Allí va aprendre a parlar l’àrab.

¿Què va representar conèixer a la que fou la seva esposa?

El fet de conèixer la meva mare va representar un canvi radical en la seva vida: va deixar de portat una vida desordenada. Se’n van anar a viure a París i allí es va submergir en el món de la moda i en una societat cosmopolita d’idees avantguardistes. Després d’etapa a Mallorca, en contacte amb la natura de l’illa, el va apropar a Déu.

¿Com va entrar en contacte amb els gitanos?

Quan acabada la guerra civil va venir a viure a Barcelona i va tornar a pintar, ho va fer d’una forma molt diferent a com ho havia fet fins aleshores. Va entrar en contacte amb el món gitano, ja que els membres d’aquesta ètnia li serviren de model per reproduir el cos humà, tot adquirint més coneixements de la seva estructura física. Les seves hores de convivència amb aquells homes i dones d’una raça que fins aleshores havia desconegut, li van obrir moltes portes per tal d’investigar les diferents maneres de viure la religiositat. Van se grans quadres religiosos d’imaginació, plens d’espiritualitat i de recerca d’un ordre, elevat i superior que ni ell mateix va percebre de què es tractava.

També va conèixer el món jueu...

Sí. En traslladar-se novament a l’Àfrica el 1950 i, com sempre que canviava d’entorn, es va submergir en la vida de la comunitat hebrea. Va fer grans amics: rabins, homes savis i pensadors, dedicats a estudiar la Torà i el Talmud, foren observats amb summa atenció pel meu pare per tal d’esbrinar l’abast i la profunditat de la seva religió. Va ser també aleshores que va decidir pintar del natural, no prenent notes com fins aleshores, de tipus genuïns del país nord-africà.

¿I com va reprendre la seva relació amb els musulmans?

Va conviure amb els seus amics musulmans, els que havia recuperat després de tants d’anys de separació. Va comprar les tres religions monoteistes i tot i sentir cada vegada més la seva devoció per Jesucrist, la Verge i els Sants del catolicisme, no per això va deixar de respectar i d’admirar alguns trets de les altres dues religions.

¿I després, què el va portar a una etapa de tanta espiritualitat

Va tornar a Madrid, ja com a general, portant la meva mare molt malalta. Als matins anava a treballar al Ministeri i a les tardes s’enclaustrava a casa seva tot deixant volar tot allò que havia configurat la seva vida i la seva manera de sentir i de pensar. Va canviar radicalment la seva forma de pintar. Va tornar a la imaginació i en els seus quadres se sent tota l’espiritualitat que jeu soterrada en el seu subconscient i que no havia permès que aflorés fins aleshores. No sé què és el que va causar el canvi, ni si ell mateix va saber-ho mai, però aquí hi ha la seva obra per demostrar-ho.