Població: 39.220.000
La presència de personatges catalans en els territoris de l’actual estat de Colòmbia, antigament, Reial Audiència (1599) i Virregnat de Nova Granada (1717), constitueix un fet documentat a partir del segle XVII. S’hi destacà aviat la tasca de redepció dels esclaus negres africans empresa per Pere Claver, eclesiàstic canonitzat l’any 1888 i actualment patró de Colòmbia, que s'hagué d'enfrontar a les autoritats polítiques i eclesiàstiques pel compromís en la defensa dels esclaus. Durant aquesta mateixa època, Baltasar Mas i Burguès, provincial dels jesuïtes, fundà la Universidad Javeriana (1623). Un xic més tard, Rafael Capsir i Sanz ocupà el càrrec de governador de la ciutat de Cartagena (1679). Arran de la destrucció d'aquest port per la marina britànica (1741), Ignasi Sala i Garrigó n'ordenà i dirigí la reconstrucció. El grau jeràrquicament més alt de la demarcació política fou ocupat per José Ezpeleta i Galdeano, virrei des de 1789, que entre altres iniciatives promogué l'edició del primer diari colonial de la zona; més tard, Benet Pérez-Brito i Valdelomar també fou nomenat per al mateix càrrec, que mai no arribà a ocupar a causa de les lluites emancipadores. Tanmateix, la presència catalana desbordà l'àmbit de la política i també es comprometé en els camps de la medicina (Llorenç Vergés i Prat i Gual) i de la cultura (Mateu Folc, Josep Pagès i J. Ignasi Valls); en aquest àmbit Antoni Julià i Pagès contribuí al coneixement geogràfic del territori. Davant el procés d'independència política de les futures terres colombianes, fou important el precedent de «Los comuneros», en què participà Josep Medart i Bonafont, ja anunciant el conflicte. La societat colonial es dividí en dues parts: del sector independentista, a més de Salvador Domènech, Ramon de Holas i Pau Asor, cal destacar l'actuació de Josep Sardà, que lluità amb Simón Bolívar i ocupà càrrecs polítics importants en els inicis de la vida nacional, en l'època que J. Maria Lleras ocupava l'alcaldia de Bogotà (1833). Dos personatges que participaren en les batalles de la independència, un a cada bàndol, establiren nissagues que resultaren reveladores en la vida cultural i política de la Colòmbia independent. El militar emancipador J. Maria Moledo fou l’avi de Rafael Núñez i Moledo, president de la república en dos mandats durant la segona meitat del segle XIX i principal promotor de la Constitució nacional (1886), caracteritzada per una llarga vida en un continent habitualment inestable i turbulent políticament, econòmica i social. El capità de marina de les tropes reialistes Carles Ferrer i Xiqués inicià un llinatge de polítics, advocats i militars del qual cal destacar Jorge Isaacs, polític i escriptor, autor de María (1867), l'obra més representativa de la novelia romàntica llatinoamericana. Cal recordar l'intima relació d'Antoni Rubió i Lluch amb un grup d'humanistes colombians: Miguel Antonio Caro, José M. Ribas Grood i Gómez Restrepo. A començament del segle XX la prefectura apostòlica del Caquetá, confiada a la província caputxina de Catalunya, marcà una fita en l'àmbit religiós, antropològic i cultural, amb aportacions decisives al coneixement i la defensa de les realitats indígenes colombianes; entre una quantitat important de missioners, a més dels bisbes Miquel Moncunill, Pere Grau, i Plàcid Crous, es destaquen Fidel de Montclar i especialment Marcelí de Castellví, fundador del CILEAC. En un camp totalment diferent, el de l'economia i el comerç, paral·lelament arribà a Colòmbia Josep Carulla i Vidal, iniciador d'una altra nissaga representativa, que comandà una xarxa de supermercats estesa per tot el país. Durant el primer terç de segle, Colòmbia fou una etapa en la formació del geògraf Pau Vila i Dinarès, autor de la Geografía de Colòmbia (com també de la de Veneçuela) i del seu fill Marc-Aureli Vila i Comaposada; també són dignes d'esment els primers contactes que determinaren futures estades més prolongades com en el cas de Ramon Fornaguera i Ramon, introductor de noves tècniques pedagògiques amb el Gimnasio Moderno i estudiós dels catalans de Colòmbia; el pintor Alexandre Obregón, i Ramon Vinyes i Cluet, que més tard promogué les tertúlies literàries a què estigué vinculat el futur premi Nobel Gabriel García Márquez -altrament ben relacionat amb Catalunya a causa d'una llarga estada durant la dècada 1960-1970. L'exili portà el flux qualitativament més nombrós de catalans a la majoria dels estats llatinoamericans, i Colòmbia no en va ser una excepció. Així, hi arribaren personalitats destacades de la societat catalana com els consellers de la Generalitat Calvet i Móra, Díaz Sandino, Espanya i Sirat, i el pintor Mallol i Casanovas. El camp de la medicina rebé un impuls destacable amb la incorporació a la vida colombiana de l'uròleg Pere Restrepo i Domènech, Carles Pol i Aleu fundador de l'Institut Bioquímic, l'oftalmòleg J. Ignasi Barraquer, fundador de l'Institut Oftalmològic de les Amèriques i autor de nombroses tècniques quirúrgiques, el cirurgià Antoni Trias i Pujol -amb el seu fill Miquel Trias i Fargas-, animador actiu de la Comunitat Catalana de Colòmbia, institució que contribuí a la promoció de Catalunya, organitzà els Jocs Florals de l'any 1945 i a mes publicà diverses revistes com el Butlletí d'Informació Catalana. Un dels altres membres actius en la promoció d'activitats catalanes fou Solé i Pla, botànic, un camp científic en què també ha estat ben reconeguda l'obra de J. Cuatrecasas i Arumí i Miquel de Garganta, autors de treballs que contribuïren a la investigació, el coneixement i la difusió del medi natural colombià. En disciplines diverses del món acadèmic universitari i de producció intel·lectual se situen Joan de Garganta i Fàbrega, Josep M. Capdevila i Balanzó i Josep de Recasens; en una etapa posterior cal situar Georgina Ballera i Josep Oriol Tey i Pando. En el món de la política activa colombiana, Josep M. Restrepo i Domènech, enginyer, fou diputat pel Partit Liberal, i Zuleta i Ángel ministre d’Educació i d’Afers Internacionals en la dècada 1940-1950. També Ramon Trias i Fargas passà a Colòmbia una etapa de la seva formació professional i política. L’evolució de la societat colombiana, plena de grans contradiccions econòmiques i socials, determinà la participació activa amb els sectors més castigats per les successives crisis, de Bonjorn Sales i Aldomà i Bonjoch. Cal referir-se també a Anna Mª. Busquets i Nel·lo, vinculada al diari El Espectador, protagonista en la problemàtica del tràfic internacional d’estupefaents. Tota la densa i variada activitat dels catalans a Colòmbia motivà l’interès d’investigadors i traductors de la literatura catalana com Nicolás Bayona Posada i José Vargas Tamayo.
______________________________________________________________
______________________________________________________________ |
