|
|
||
|
Fra Ramon Pané primer cronista de la realitat americana de fa cinc segles, descriu amb tot rigor i detall, costums i cerimònies dels indis. Entre aquestes costums i cerimònies Pané relata en el seu llibre sobre "La relació de les antiguitats dels indis" el ritus de la cohoba. El mateix Pané diu textualment: "La cohoba és una certa pols que aspirada pel nas embriaga de tal manera els qui la prenen que no saben el que es fan". Obviament Pané posa de manifest un ritus cerimonial en el que es prenen certa quantitat d'una pols al·lucinògena. En un principi R. Pané confongué la pols de la cohoba amb la pols de les fulles de tabac. De ben segur el color de la substància "de color canela o color leonado" com descrivia el monjo portà a error al frare Jeroni. Segles més tard es va identificar realment la cohoba amb un arbre que a Rep. Dominicana es coneix amb el nom de tamarindo de teta i a Puerto Rico per Cojobana. La cohoba s'anomena tant a la pols al·lucinògena com a la cerimònia que practiquen els indis. La cohoba es prepara a partir d'una llavor d'un arbre de la família de les mimoses anomenat acacianiopo en nom vulgar, i Piptadenia peregrina en nom científic. La llavor es redueix a pols i aquesta substància administrada via nasal s’utilitzava per guarir els malalts, com diu Pané, en un ritual practicat per uns personatges anomenats Behiques. Els behiques eren alhora sacerdots, endevins i curanderos. Aquests, ocupaven una posició elevada o preferencial a la societat. Després d'un procés llarg i complex d'iniciació, els behiques tenien el poder d'actuar com a mitjancers entre els homes i divinitats anomenats cemies pels indis Tains . Per altre banda els behiques organitzaven el culte, comunicaven les tradicions tribals i s'encarregaven d'ésser els educadors i consellers dels caciques. Pané explica que el behique estava obligat a fer dieta amb el malalt, a més havia de fer veure que se sentia igual que el malalt. Metge i malalt inhalaven la pols de la cohoba i els produïa un vòmit purificador, ambdós arribaven a un estat d’embriaguesa que podien arribar a parlar amb els cemís o Deus. La cerimònia de la cohoba es duia a terme abans de l'acte de curació del malalt; d'aquesta forma s'establia contacte directe amb els cemís amb la finalitat d'establir l'origen exacte de l'enfermetat. El ritual de la curació era del tot precisa. El behique, el malalt i els familiars principals, tenien la obligació de purificar-se amb un vomitiu, fer dejuni i respectar estrictament determinades prescripcions. El behique celebrava sempre les sessions a casa del malalt, i abans d'arribar, es pintava la cara de negre amb carbó molt. El tractament mèdic era del tot singular. El behique intervenia palpant al malalt per diverses parts del cos, i fent massatges intentant fer marxar la malaltia en una cerimònia quasi teatral. Finalment concloïa la cerimònia fent extracció de l'objecte causant del mal. Si el malalt tenia la desgràcia de morir el behique era literalment linxat pels familiars del difunt. Això es devia a que els tains desconfiaven de que el behique s'hagués "saltat" algú del passos precedits a la curació que asseguraven l'èxit o el fracàs del mètode. Es interessant veure com els parents del malalt procedien a fer una prova per saber si el behique era culpable degut a la inobservància d’algun dels ritus de la curació En la primera prova es polvoritzaven els cabells i ungles del difunt, i es barrejaven amb una planta anomenada gueyo. Pané descriu aquesta planta "com una planta que te les fulles semblant a les de l'alfàbrega". El gueyo és una alga que es troba a les cascades dels rius. Com dèiem anteriorment, feien prendre la pòcima al mort i li preguntaven diverses vegades el perquè de la seva mort. Si el difunt demostrava la culpabilitat del behique, era linxat pels familiars del mort. No fou tan sols el pare Pané qui constatà el ritus de la cohoba. El mateix Cristòfor Colom en una carta que dirigí a Lluís de Santàngel reflexà els costums d'aquest fenomen ritual. Las Casas descrigué aquest ritus dient que la cohoba es practicava aspirant la pols per mitjà d'un instrument del tamany d'una flauta que s’introduïa en els dos orificis nasals. L'extrem de l'aparell s’acostava a la pols que es trobava dipositada sobre uns plats de fusta negre que no eren totalment plans. Alhora se seien en uns seients fets de fusta de no més de 40 cm anomenats duho o seients cerimonials. El Pare Las Casas posa de manifest que la cohoba no es feia solament per guarir malalties sinó que també era una manera de poder establir una relació, ja no individual , sinó col·lectiva amb els seus Deus o cemís i profetitzar si vindrien o no temps de guerres o bones collites. Del ritus de la cohoba en queda constància a les coves de Borbón, prop de Santo Domingo on podem veure als natius fent la cohoba. Heus aquí doncs la importància que van tenir certes plantes en la cultura, ritus i cerimònies del poble Taí, així doncs ho podríem fer extensible en d'altres pobles arreu d'Amèrica. Sense cap ànim de restar importància a les plantes del nostre continent, que no en són poques i moltes d'elles gaudeixen de virtuts excepcionals, voldria deixar testimoni de la rellevància al nombrós grup de vegetals descoberts després de l'encontre amb Amèrica. No oblidem que una de les raons principals del descobriment Americà, fou la recerca d'un determinat nombre d’espècies de gran valor econòmic, i el seu control aleshores, era un dels mecanismes de poder. Moltes de les plantes descobertes hom les coneix molt bé: i trobem per exemple la patata, el blat de moro, el tomàquet, el cacauet, el pebre, la canya de sucre, etc, totes quasi indispensables en la cuina moderna. D'altre banda es va trobar que d'altres plantes d'origen americà resultaren revolucionaries per la medicina, per exemple: el curare, el mate , el boldo, el tabac, la coca, etc. Moltes d'elles eren i són usades per les comunitats indígenes americanes per curar els seus mals o bé emprades en les seves cerimònies màgico-religioses com hem vist amb la cohoba. Ens preguntem perquè aquestes plantes, al ésser administrades exaltaven al deliri i als estats d’al·lucinació de molts indígenes?. Bé, moltes d'aquestes plantes duen en el seu si una sèrie de substàncies anomenades alcaloides d'efectes clarament narcòtics. Gairebé totes són emprades en la medicina moderna amb rigorós control, donat que l'ús abusiu pot dur a una dependència crònica. Per finalitzar voldria fer una petita reflexió dient que el concepte de la paraula coneguda per droga ha sofert des de fa cinc segles una transformació gradual. De la utilització terapèutica i ritual, s'ha anat traduint en la societat mundial pel concepte de droga psicotròpica que es refereix a la utilització estimulant i plaent que provoca dependència. Tant de bo sapiguem trobar en les plantes la utilitat per mitigar les plagues del càncer i la sida que assolen la població mundial avui dia.
_____________________________________________________________________ |
