La pertinença del Brasil a l'imperi colonial portuguès condicionà i allunyà, més que en la resta del continent, la presència catalana en aquest territori. Malgrat això, en la primera colonització trobem la figura de Miquel Aragonès i referències toponímiques amb advocacions a la Mare de Déu de Montserrat (Montserrate) a Bahia i Rio de Janeiro, a final del segle XVI i principi del XVII. El fenomen coincideix, potser no casualment, amb l'expansió del culte de Montserrat per Europa i amb la unificació política del regnes ibèrics sota Felip II (1580-1640). Les dificultats jurídiques d'entrada d'estrangers al Brasil fins al 1808 poden explicar la manca d'informació, que rebé tan sols alguna participació esporàdica catalana durant els canvis polítics del principi del segle XIX (Josep Freses i Marull). Després dels esdeveniments independentistes de l'Amèrica Llatina i del consegüent tancament oficial de tota mena de relacions entre els nous països i la Península Ibèrica, el Brasil prengué un paper destacat. Els vaixells catalans navegaven sota pavelló brasiler («La Constancia») per salvar la prohibició i assegurar un comerç important d'exportació (vins, oli i fruita seca), a canvi de carn salada (Estancia de Cambará), que per la via de les Antilles i els Estats Units abastava Catalunya de cotó en floca, per a la naixent indústria tèxtil. Durant l'època imperial, fins al 1888, s'han trobat poques personalitats de relleu (Narcís Figueras i Girbal). Tan sols cap al final del segle XIX, la progressiva aparició de missioners que ocuparen diverses responsabilitats (Andreu Prat), desembocà, ja a començament del segle XX, en relacions institucionals estables entre congregacions religioses catalanes i parròquies brasileres (Casanova i Magret), ço que dugué a consolidar la presència missionera catalana, sobretot en la zona del nord-est i el centre del país (estats de Pernambuco i Minas Gerais, respectivament); entre d'altres cal citar Ramon Genover i Carreras, Alfons Colldecarrera i Jorba i Ramon Pujol i Tordera. Lluny de l'àmbit d'individualitats destacades, el trasllat de milions d'europeus a Amèrica a partir de 1850 afectà la presència catalana al Brasil. Arran de la crisi en el camp català i els costos de la revolució industrial, a partir de 1880 es detectà un flux important de catalans anònims cap al Brasil atrets per l'expansió de la producció de cafè i la política de promoció del govern americà. A més a més l'augment dels intercanvis entre Catalunya i el Brasil (vi i dolços a canvi de cafè), en un context d'augment del comerç internacional a principis de segle, també pogué contribuir a l'augment de la presència catalana. Encara que en aquesta etapa s'identifiquen alguns sectors amb catalans destacables, música (Miquel Arquerons) i cinematografia (Ramon de Baños), fins a la postguerra de 1939 no es produí un nou trasllat al Brasil d'importants sectors de població catalana. Es creà Catalònia, Societat Paulista de Cultura Catalana amb l'objectiu de mantenir la cultura catalana a l'exili, que més tard es convertí en el Centre Català de Sào Paulo, actiu fins al 1972, i en una etapa més recent el Grup de Catalans de Sao Paulo. Més endavant es crearen institucions similars a Rio de Janeiro i altres poblacions del sud. S'organitzaren Jocs Florals de la Llengua Catalana (1954) i es publicaren una sèrie de revistes, de vida efímera, que difonien les activitats catalanes, Catalònia, Barcelona, Catalunya, El Més Petit de Toís, entre d'altres; també s'imprimí a Sao Paulo el núm. 105 (1956) de la Revista de Catalunya. En el fons del dinamisme de la presència catalana cal subratllar l'expansió econòmica de l'estat de Sao Paulo, que atragué milers de catalans durant la dècada 1950-1960. El grup exportador Esteve Irmaos i l'empresa de publicitat DPZ, entre altres, simbolitzen aquesta etapa de prosperitat. En el camp artístic, es destaquen Francesc Domingo, Benet i Domingo, Pere Tort, Isabel Pons, Ramon Ricard Rubio, Joan Ponç i Salvador Riera, promotor i col·leccionista i el publicitari Francesc Petit, entre altres; en diferents disciplines universitàries, Manuel Pérez Deschamps, Lluís Soler i Realp i Emili Mira, considerat el fundador de la psiquiatria al Brasil i el poeta i eclesiàstic Francesc Faus i Pascuchi. També l'àmbit literari és remarcable, amb Manuel Segalà i Brosa, Felip Mestre Jou, editor i promotor de les nombroses activitats catalanes ja comentades, o el mateix Soler i Realp. D'altra banda la prosperitat econòmica de les dècades 1960-1970 també comportà situacions menys grates: greus condicions de vida al camp, grups indígenes desplaçats, immigracions i creació de barris suburbials al voltant de les ciutats. La presència catalana entre aquests sectors fou notable, amb la comunitat de Guajarà Mirim i Francesc Ivern, entre d'altres. Cal destacar Pere Casaldàliga, bisbe a Sao Félix do Araguaia (Mato Grosso), defensor dels drets dels indígenes i els sectors rurals, i compromès amb els problemes estructurals de l'Amèrica Llatina, per la qual cosa diverses associacions i entitats catalanes el presentaren com a candidat al Premi Nobel de la Pau.