Població: 8.881.393

Moneda: Boliviano

Extensió: 1.098.581 km²

Durant els períodes colonial i republicà, el nombre de catalans que van arrelar en el territori abans xarqueny i avui bolivià no fou mai considerable. En temps colonials, l’estament més nombrós de catalans fou l’eclesiàstic, amb gran presència de jesuïtes i franciscans. Cal recordar, però, que en cap dels dos casos no hi havia adscripció territorial: els religiosos hi feien cap en virtut d'un oferiment individual; d'altra banda, llur afany primordial no era precisament de donar fe d'una possible catalanitat. Amb tot, podem esmentar, al segle XVI el canonge de La Plata Miquel Serra i Coll; al XVIII, els missioners franciscans M. Camplà i A. Comajoncosa; i al XIX, arquebisbe de La Plata B.M. de Moixó i de Francolí. Pel que fa als catalans destinats a ocupar càrrecs públics en l'administració colonial (en nombre només apreciable a partir de 1700), tampoc no passaren mai de casos aïllats i, endemés, llur militància borbonòfila tampoc no afavoria gens que es presentessin com a catalans. En són un bon exemple el corregidor de Chayanta, J. d'Alòs i de Bru o l'intendent de La Paz A. Borgunyó. Finalment, dels colons rasos en sabem molt poca cosa (tot i que hi ha notícia d'algun cas ja des del segle XVl); però mai no constituïren tampoc un bloc distingible: potser el cas que ha deixat més petjada és el de J. Peremàs, tot i que no resta totalment clar si de bon començament era colon o funcionari. Tot això emmena a concloure que el que hi hagi pogut haver de presència catalana sota el règim colonial, cal trobar-ho a través de les persones individuals. Des de la constitució de la República Boliviana, en gros, trobem les mateixes característiques de la colònia. Els eclesiàstics, de bell nou, franciscans des dels anys trenta fins a la darreria del segle XIX, amb figures prou destacades en la vida boliviana com R. Calvo, S. Rauric o J. Cors; els jesuítes, des de l'any 1950, entre els quals hi han adquirit relleu en diverses àrees d'activitat X. Albó, V. Blajot, R. Cabré, F. X. Cerdà, L. Espinal i J. Sayós, aporten el tou més important de catalans al país, amb l'afegitó d'algunes religioses catalanes. Pel que fa a la immigració civil, tampoc en aquesta època els catalans no s'han sentit especialment atrets a anar a Bolívia i establir-s'hi: en pot ser una explicació l'enretirament del país, les dificultats de comunicació fins no fa gaire i, en definitiva, el volum humanament esquifit, amb poca capacitat d'atracció. Ni arran de l'exili de 1939 a Bolívia no es constituí una colònia catalana. Cal no perdre de vista l'aspecte qualitatiu d'aquest fenomen (per bé que, en un cert sentit, va a remolc del quantitatiu): la immensa majoria de catalans establerts a Bolívia hi han viscut amb una catalanitat somorta; una part més aviat es decantaven per una actitud espanyolista (malgrat, en alguns casos, llur esquerranisme o republicanisme); en el cas dels frares, religiosos i religioses, preocupats per llur comesa, no en feien gaire qüestió. Sigui com sigui, el fet és que a Bolívia mai no ha existit cap manifestació associativa catalana, ni tampoc no s'hi ha publicat mai cap full, butlletí ni revista. En l'actuació personal trobem una curiosa concentració en dos tipus d'activitat: d'una banda, en l'hoteleria i la restauració B. Baldrich, D. Camps, F. Civilí, J. Ollé, J. Rossell, i en la construcció immobiliària R. Duch, A. Grau, F. i R. Llombart, P. i J. Rigol, Miquel Tàpias Pont, J. Turigas; en el primer quart del segle XX els catalans també tingueren un cert impacte en el sector de la llibreteria, amb els germans Arnó i J. F. Samsó, alguna de les iniciatives dels quals després passaren fins avui a mans del valencià J. Gisbert. En el campo de la investigació històrica ha treballat Josep M. Bernades i Endinyac. En aquest aspecte, probablement hi ha hagut una espècie de cercle viciós: no havent-hi nucli constituït, molts catalans conscients i d’alguna forma militants han deixat d’anar-hi o, si han arribat a anar-hi, aviat n’han sortit cap a d’altres indrets. Com que a Bolívia no n’hi havia o no n’hi havia prou per atreure’n més, tampoc no n’hi ha anat amb el gruix que calia per a poder fer cos. L’única excepció a aquesta norma general és la de P. Puig i Subinyà, exiliat i resident a l’interior de Catalunya.